La Linterna del Traductor

EDITORIAL

CARTAS A LA REDACCIÓN

LA VOZ DE ASETRAD

CORRECCIÓN

TECNOLOGÍA APLICADA A LA TRADUCCIÓN

Pildoritas tecnológicas

TRADUCCIÓN LITERARIA

Traducir:

TRADUCTOLOGÍA

TRADUCCIÓN AUDIOVISUAL

TERMINOLOGÍA

TRIBUNA ESTUDIANTIL

La universidad, en primera persona

ENCICLOPEDIA

PANORAMA

Traductores por cuenta ajena

El dedo en el ojo

Otras asociaciones

RESEÑAS BIBLIOGRÁFICAS

Traducido por:

COLOFÓN

Escritores traductores

Josep María de Sagarra, dramaturg, poeta i traductor de Shakespeare

No solo de pan vive el traductor

Las ilustraciones de este número

Contexto

CONTRAPORTADA

Colofón: Escritores traductores

Josep Maria de Sagarra, dramaturg, poeta i traductor de Shakespeare

Llorenç Serrahima
Josep Maria de Sagarra

© ADOLF

Josep Maria de Sagarra neix a Barcelona el 5 de març del 1894, fill d’una família aristocràtica, en una alcova vermella que 58 anys després seria el títol d’una de les seves darreres obres i motiu d’escàndol a causa de l’amor que s'hi explicava. Segons l’autor, va ser una estrena que «ni un sol dels diaris de Barcelona no deixà de condemnar [...] per demagògica, indesitjable, immoral i barroera en extrem»1.

Però no correm tant. Abans d’arribar fins a aquest punt, Sagarra s’havia fet un nom en la intel·lectualitat catalana. El 1910, amb 16 anys, ingressa a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, des d’on no triga gaire a conquerir un lloc destacat a les tertúlies literàries de l'Ateneu barceloní i, en general, als cafès i a l’ambient de l’avinguda barcelonina del Paral·lel. Alhora, ja conreava la poesia. El 1912 guanya un accèssit en els Jocs Florals de la ciutat amb el poema La celestial ametista. L’any següent guanyaria la seva primera Englantina d’Or amb el poema Joan de l’Òs. En acabar la carrera de dret, el 1916 ingressa a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid. També en aquesta ciutat participaria en diverses tertúlies literàries amb alguns dels personatges més significatius de l’època. L'atrau més escriure que fer política, i per això abandona els estudis per dedicar-se definitivament a la literatura. Després de l’èxit dels jocs florals publica el seu Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915). El 1916 estrenaria la seva primera obra de teatre, Rondalla d’esparvers, i el 1919 publicaria la seva primera novel·la, Paulina Buixareu. El seu amic Josep Ortega i Gasset li proposa la corresponsalia del diari El sol a Berlín, que Sagarra accepta encantat. Això li proporcionarà dos anys de viatges per Europa central, aprenent idiomes i cultures.

En tornar, el seu amic Josep Pla el convida a passar una temporada a la Costa Brava, els paisatges de la qual el captiven. A Port de la Selva passarà els estius, que li inspiraran un dels seus llibres de poemes més rellevants i populars: Cançons de rem i de vela, publicat el 1923. El 1932 Josep Pla escriuria d'ell que era «Impressionant la facilitat de Sagarra. La poesia li raja com una font i la música se li dóna des de tots quatre vents. [...] Sagarra escriu de la manera que vol i no deixa mai d’escriure en català. Té un domini de la llengua absolut i pot dir, sense dificultat, tot el que li dóna la gana»2.  Ara bé, l’admiració de Pla per la seva poesia no s’estén a la seva prosa, doncs escriu que «Ha nascut sobretot, escriptor de versos, perquè la prosa que fins ara ens ha donat no té pas el mateix aire de graciosa abundància. [...] La seva prosa, tot i ser incurosa, fatigosa per excés de puerils llampecs rutilants i desordenada pel gust de servir la sincopació de l’època, no és mai racialment extravagant»2. Pla acabarà resumint que «Fa l’efecte que escrivint en prosa Sagarra ha de passar, a cada ratlla, per una porta massa estreta per al seu cos i que la poesia és per a ell, en canvi, un camp d’infinita i engrescadora llibertat»2. Sagarra seguirà publicant poesia, amb la que aconseguirà diversos premis, entre ells el molt prestigiós Mestre en Gai Saber de 1931. Tampoc abandona les seves activitats periodístiques i col·labora habitualment com a crític teatral i com a articulista en alguns diaris catalans. Sagarra també aconsegueix una gran popularitat com a autor teatral i més d’una vegada barreja ambdues arts, escrivint comèdies en vers. Escriu obres de teatre de diversos gèneres, encara que destaca sobretot en la comèdia de costums. Pla tampoc és precisament un defensor de la seva obra teatral, doncs si bé comença dient que  «Sagarra és l’autor més considerable de drames poètics que es poden representar. N’ha escrit diversos amb un èxit creixent i, nosaltres creiem*, amb un sentit d’ascensió indubtable»2, poc després dirà que «Si haguéssim, però, de fer un balanç sumari de la seva producció total, hauríem de dir que aquests drames són bons malgrat els esforços que l’autor hi fa per llevar-los qualitat i importància.»2 Segons Pla, tenen una tècnica teatral construïda de pressa, de qualsevol manera, com si l’autor pensés que els seus drames no anaven a ser representats mai. Arriba fins i tot a afirmar que és possible que Sagarra ni tan sols cregui que el teatre és un procediment per dir alguna cosa i aprofita per esmentar que ho considera una falta de consideració amb el seu públic: «Jo no conec un cas d’insolidaritat tan portada a la punta de l’espasa com el cas de Sagarra i el seu públic. És un jove** totalment desproveït d’una qualsevol ambició religiosa, filosòfica o social.»2 No obstant això, com ha succeït tantes altres vegades en la història, l’opinió del crític no coincideix amb la del públic i Sagarra és un poeta i dramaturg de gran èxit popular. Fins al 1936 a Barcelona hi haurà pràcticament sempre alguna obra teatral de Sagarra en cartell. Per exemple, el 1933 va estrenar dues obres al teatre Romea, una al febrer i una altra a l’octubre. El 1935 estrenaria La rambla de les floristes al març al Poliorama, Reina al Teatre Nou a l'abril, i Roser florit al Teatre Novetats a l’octubre. Alguna obra fins i tot la va traduir al castellà i va córrer per Espanya de la mà de la companyia Vila – Daví.  Tampoc deixa de banda els epigrames ni els poemes satírics, alguns d’ells veritables dards poètics contra determinats personatges de l’època o certs costums que relacionaven la burgesia amb l’església. Molts es publiquen en el setmanari El Be Negre. El volum de la seva obra en aquest sentit no és menyspreable, però com sol succeir en aquests casos, és difícil saber amb certesa quina part és veritablement seva i quina part li ha estat atribuïda per les enraonies populars.  Una obra d’aquest capítol satíric, que és indubtablement seva, és La balada de Fra Rupert, un monjo caputxí que des del púlpit descriu amb llenguatge ric i prolix els seus atributs sexuals. Va tenir molt èxit quan el va recitar en públic el 19 de desembre de 1935 després d’una conferència de Federico García Lorca. Diuen les cròniques que entre els assistents hi havia Margarita Xirgu, que després de sentir-lo, es va enfilar dempeus a una cadira i va tornar a recitar-lo, i que el propi Lorca va sentenciar: «Que n’ets de gran, Margarida! Amb una actriu como tu i un poeta com Sagarra, la llengua catalana no morirà mai»6.

Sagarra és un personatge molt significatiu de la cultura catalana i per això el 1936 li encarreguen l’himne de l’Olimpíada Popular, els jocs olímpics alternatius que havien de celebrar-se a Barcelona en protesta contra els Jocs olímpics oficials, que se celebrarien a Berlín amb un marcat caràcter feixista. Els de Barcelona estaven programats del 19 al 26 de juliol, però el dia abans esclataria la guerra civil, la qual cosa n'impediria la celebració i marcaria la vida professional de Sagarra. Al principi va aprofitar la seva fama popular per ajudar a amics i familiars a escapar del país, però a l’octubre perilla la seva seguretat i és ell el que ha de marxar a l’exili, per instal·lar-se a París. A Sagarra no li falten els diners, té estalvis, però ha perdut la seva principal font d’ingressos: el teatre en català. Ràpidament rep una subvenció del Govern de la Generalitat a l’exili que li permet viure tranquil·lament. Es tracta d’una subvenció per traduir La Divina Comèdia en vers, una  proposta que ell mateix havia fet a Francesc Cambó el 1935, poc abans de sortir d'Espanya. Seria la primera gran traducció de Sagarra, en la qual hi invertiria uns sis anys. Fonamentalment per dos motius: en primer lloc, perquè és una obra bastant gran i en segon lloc, perquè el contracte no era d’obra, sinó un mecenatge de la Generalitat a un escriptor il·lustre a l’exili. Per acabar-ho d’adobar, un bon amic li recomana que faci un viatge llarg a Tahití, per escriure un llibre, cosa que Sagarra accepta encantat: marxarà una bona temporada. Però abans aprofita per casar-se discretament amb Mercè Devesa, la seva promesa des de feia sis anys. Quan el Govern de la Generalitat se n’assabenta, li organitzen un dinar d’homenatge que acabarà pagant Josep Tarradellas. A continuació marxa de viatge durant més d’un any, fet que entre altres coses donarà com a fruit el llibre de poemes Entre l'equador i els tròpics i el llibre de viatges La ruta blava. El primer no es publicaria fins al 1946 i el segon solament es va poder editar en versió castellana el 1942 (la versió original catalana hauria d’esperar fins al 1964, tres anys després de la mort de l'autor).

A mitjan 1938 s’instal·larà de nou a París on seguirà amb la traducció de La Divina Comèdia. El 1940 Sagarra torna a una Barcelona de postguerra, on els costums i els gustos han canviat molt pel que fa als anys en què ell triomfava en el teatre i la poesia. A més, està prohibit l’ús del català. Sagarra passa una època improductiva fins que a finals de l’any 1942 comença la seva darrera obra poètica i alhora la més extensa, El poema de Montserrat. Trigarà una mica més de dos anys en escriure els més de setze mil versos que el componen. A principis de l’any 1945 segueix en contacte amb la intel·lectualitat catalana clandestina i aconsegueix que li financiïn la traducció al català de tota l’obra teatral de Shakespeare, de qui fins llavors solament s’havien traduït algunes obres, o fins i tot només fragments. És la primera vegada que s’encarrega tot a un mateix autor. Sagarra es posa a la feina i gairebé ho aconsegueix, doncs tradueix 28 obres entre 1945 i 1947. Malgrat la rapidesa, el seu treball mereix els elogis del poeta i dramaturg Josep Palau i Fabre, que diria: «No conec, ni en castellà ni en francès, que són les dues llengües que jo puc paladejar una mica, cap traducció de la contundència expressiva i de la qualitat teatral d’aquestes de Sagarra»3. L’edició i venda d’aquestes traduccions en plena postguerra espanyola no estava exempta de riscos. Per això en els tallers d’Edicions Calíope, creada expressament per a l'edició de Shakespeare, a totes elles es va imprimir la data de 1935.

Anys més tard, quan torna a ser autoritzat el teatre en català, reapareixerà Sagarra amb les seves comèdies, però ja no gaudirà de l’èxit popular que havia tingut abans de la guerra. Tot i així, acabaria estrenant 16 obres més. Entre elles, L’Alcova vermella (1952) a la que es fa referència al principi de l’article i tres adaptacions lliures d’obres d’altres autors. Va fer dues adaptacions d’obres de Molière, a partir dels originals en francès, i una memorable adaptació còmica de l’obra El casament, de Nikolai V. Gogol. Aquesta última no la va traduir de l’original rus, sinó d’una versió francesa. El 1959 estrena la seva darrera comèdia, Soparem a casa. El 1961 Sagarra tenia previst escriure una ambiciosa obra sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna, per la qual cosa preparava una llarga estada a Roma amb una subvenció de la fundació Juan March. Però un carcinoma acabaria detenint per sempre la ploma de l’escriptor i traductor, que ens deixà un gran llegat: tres novel·les, dotze llibres de poesia, cinquanta-quatre obres de teatre pròpies, tres adaptacions lliures, les vint-i-vuit traduccions de Shakespeare i la de La Divina Comèdia.

Agraïments:
El meu agraïment al sr. Luis Permanyer Llados per la seva col·laboració confirmant algunes dades referents al sr. Sagarra, i a l’artista ADOLF per cedir la reproducció del seu retrat “JOSEP MARIA DE SAGARRA”.

Volver arriba

1 GALLÉN, Enric i cols.: Sagarra i Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

2 PLA, Josep: Homenots, quarta sèrie. Barcelona: Edicions Destino, 2004.

3 PERMANYER, Lluís: Sagarra vist pels seus íntims. Biografia. 2.ª ed., Barcelona: La campana, 1991.

4 SAGARRA, Josep M.: Cançons de rem i de vela. Barcelona: Edicions 62, 2002.

5 Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau [en línia]. Vikipèdia [consulta: 11 de maig de 2012].

6 josep maria de sagarra, poemes satírics [en línia]. Mallorcaweb. [consulta: 11 de maig de 2012].

7 Traduccions al català de William Shakespeare [en línia]. Visat. [consulta: 12 de maig de 2012].

* No està clar a qui es refereix Pla amb aquest “nosaltres”.

** En aquell moment Pla no era un home gran, tenia trenta-cinc anys, tres menys que Sagarra.

Reproducción parcial o total de contenidos o ilustraciones sólo con autorización por escrito de la redacción y citando autor y fuente.